La teràpia de validació de Naomi Feil

01/12/2016

     Naomi Feil és una educadora social nord-americana que des de petita va estar en contacte amb persones grans i amb demència ja que els seus pares eren pioners en rehabilitació. Ella es va centrar en la investigació i després de molts anys d'experiència va descriure aquesta teràpia.

   Es tracta d'un mètode per comunicar-se amb persones grans diagnosticades d'Alzheimer o altres demències i el que pretén bàsicament és mitjançant un alt grau d'empatia sintonitzar amb la realitat interna de la persona. L'empatia és saber-se posar en el lloc de l'altre, i això fomenta la confiança, la confiança potencia la seguretat, la seguretat aporta força i la força renova els sentiments de sentir-se vàlid i sentir-se vàlid redueix l'estrès.

     Aquesta teràpia classifica a les persones amb deteriorament cognitiu o pre-demència en quatre etapes segons el grau de deteriorament. Aquestes etapes són: mala orientació, confusió temporal, moviments repetitius i vegetació. Així doncs, és aplicable a qualsevol persona diagnosticada de demència en qualsevol de les etapes.

    El mètode es basa en el principi general de la validació: validar és donar valor al que m'expliques, per tant dono valor a la teva vida. És també reconèixer els sentiments de la persona, és dir-li que els seus sentiments són certs. Si neguem els sentiments de la persona la invalidem.

Aplicant aquest mètode al nostre familiar amb demència podem aportar-li alguns dels següents beneficis:

- Restaurar la seva autoestima.

- Reduir el grau en què s'aïlla de l'exterior.

- Millorar el grau de comunicació i la interacció amb altres persones.

- Reduir el seu estrès i l'ansietat.

- Estimular el seu potencial residual.

- Facilitar la seva independència el major temps possible.

Les petites tècniques de validació que podem utilitzar amb el nostre familiar són les següents:

- Utilitzar preguntes del tipus què, qui, com, quan i on. Evitem també parlar de sentiments, només els validem si la persona els expressa. Evitem també el perquè, ja que segurament no el podran respondre.

- Parafrasejar: repetir els aspectes essencials del que ens ha explicat utlitzant les mateixes paraules clau que ell ha dit. Són aquelles paruales en què veiem que hi posa més èmfasi o que ha canviat el to, fet que implica que hi ha una implicació emocional.

- Utilitzar la polaritat: és preguntar per l'extrem. Anant a l'extrem de la queixa fem que aconsegueixi reduir l'ansietat.

- Ajudar-lo a imaginar el contrari del que ens explica, això permet evocar possibles solucions al problema.

- Intentar realitzar reminiscències, és a dir, ajudar-lo a recordar. D'aquesta manera pot recordar mètodes d'afrontació que podria aplicar a l'actualitat.

- Veure si necessita afecte físic i per tant accepta i tolera bé el contacte amb les mans. Quan el deteriorament és ja molt avançat aquesta és una de les parts més importants.

- Mantenir un contacte visual directe i sostingut, a la mateixa alçada: és a dir que si està assentat nosaltres ens assentem davant seu. Això li generarà molta seguretat.

- Utilitzar l'ambigüitat: quan no entenem el que ens vol dir, quan hi ha algunes paraules inventades i no sabem a què es pot referir podem utilitzar pronoms que no concretin massa per substituir aquelles paraules que no entenem, així evitem pronunciar-les malament.

- Tenir en compte les emocions que ens transmet i correspondre a aquella emoció amb la nostra expressió facial. Podem recordar aquell sentiment recordant alguna època de la nostra vida en què ens hàgim senit així.

- Intentar relacionar el comportament amb la necessitat. Existeixen tres necessitats humanes bàsiques: sentir-se segur i estimat, sentir-se útil i productiu i poder expressar emocions i ser escoltat.

- Utilitzar la música. Les cançons que es van aprendre a la infància i que s'han anat repetint al llarg de la vida queden gravades a la memòria.

- Reflexar, és a dir, copiar els moviments corporals de la persona, el ritme de la respiració, col·locar els braços i les cames de la mateixa manera i reproduir els mateixos moviments i les mateixes vocalitzacions.

     Per finalitzar, cal tenir en compte que com a cuidadors podem sentir sensació de fracàs si aplicant aquestes tècniques esperem que el nostre familiar es comporti de la manera que nosaltres esperem: que parli en claredat, que controli les seves emocions, etc. Cal acceptar el deteriorament cognitiu de la persona i tenir expectatives realistes en tot moment.

Gemma Serrat

Psicòloga

Edat3 Besalú